EXPERIÈNCIA · Xavier Armengol compleix la seva setzena temporada a l'OK Lliga, on va debutar amb 16 anys CARISMA · Exemple de professionalitat, només s'ha perdut un partit perquè es casava
Pere Bosch
Va ser Mia Ordeig qui el va batejar com a Petxi, el seu nom a les pistes d'hoquei, perquè li costava molt dir-li Xevi. L'escena va passar quan tots dos eren criatures i començaven a patinar a Sant Hipòlit de Voltregà, on, amb 16 anys, Xavier Armengol va debutar en el primer equip del poble. El seu entrenador, Catxo Ordeig, també l'anomenava Petxi per no confondre'l amb Xevi Sala, i el nom va fer fortuna. El dia del seu debut, va marcar un gol contra el Flix. Ara, amb 31, està a punt de complir mitja vida a la màxima categoria, fidel a un estil propi com ben pocs.
"Des de fora pot tenir una imatge distant", reconeix Dani Rodríguez, ex-Voltregà que s'ha retrobat amb Petxi a Blanes, "però és molt carismàtic al vestidor. Dóna el 100% en cada entrenament, això fa que el respectis". Joan Turró, un dels seus primers entrenadors, recorda que Armengol "era el millor en categories de base i no li feia por estirar l'equip, de vegades per excés". Tot i jugar endarrerit, sempre ha presentat grans registres realitzadors -va arribar a marcar 33 gols en una temporada-, gràcies a un xut de cullera molt efectiu i a una forma física impecable.
Rebel, com es defineix ell mateix, va arribar al primer equip en una època de transició, i en les dues primeres temporades va veure com el Voltregà se salvava en l'última jornada. "Em vaig adonar que m'havia de posar les piles per defensar el club que m'havia vist créixer". Amb ell, l'equip osonenc va guanyar una CERS i va arribar a dues finals de Copa. En la del 2001, Armengol no va jugar perquè es casava aquell mateix dia. "No pensàvem que arribaríem tan lluny com l'any anterior", s'excusa. El partit començava a les 12 a Sant Sadurní, mitja hora abans de la boda, i Armengol no es va perdre els primers minuts de la retransmissió televisiva. Després de perdre per 3-2 contra el Blanes, els companys van ofegar les penes al convit.
Millor a prop de casa
El 2004, quan era pràcticament l'únic supervivent de la seva generació, també ell va deixar el Voltregà. El Blanes el fitxava molt més fet com a jugador perquè, com analitza Turró, "quan li expliques les coses, va a mort amb tu. És molt agraït d'entrenar". En la seva cinquena temporada a la Selva, "és molt més líder del que era a Voltregà", compara Rodríguez, "i s'ha asserenat en el joc".
Francesc Sucarrats, el seu entrenador actual, el lloa com a "exemple de professionalitat. No abaixa mai el ritme. En cinc anys, només s'ha perdut dos entrenaments, i perquè estava malalt". En resum, un "10 de 10". José Querido el defineix com "el jugador total" per la seva versatilitat. No és estrany, doncs, que el Liceo s'interessés per ell, igual que el Reus. Cap dels dos va tenir èxit. A Armengol no li sap greu haver quedat un esglaó per sota d'excompanys com Lluís Teixidó o Guillem Trabal, ja que prioritzava jugar a prop de casa, on treballa d'enguixador amb el sogre.
Com a bon osonenc, és un gran aficionat als cotxes, i cuida el seu gairebé tant com la cabellera que els companys amenacen de tallar-li en alguna juguesca. "Si em toquen els cabells, que arrenquin a córrer", avisa Armengol, a qui Sucarrats defineix com el Conan de l'hoquei.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada