27 de febr. 2009
ROMÀ BANCELLS, UN DELS JUGADORS AMB MÉS PROJECCIÓ RENOVA PER DUES TEMPORADES
Romà Bancells serà jugador del Roncato Patí Vic dues temporades més. El jugador de Maçanet de la Selva i el CP Vic van tancar l'acord aquesta mateixa setmana, d'aquesta manera es comença a perfilar l'estrucutra d'equip per la propera temporada.
Romà Bancells ja porta 3 temporades al Roncato Patí Vic i compte actualment compte amb 23 anys i és un dels jugadors amb més projecció de l'OK Lliga.
Romà Bancells:
"Estic molt content per la renovació"
"A banda del club, també m'agrada viure a Vic"
"Aquest és un lloc per crèixer com a jugador i coma persona"
"No m'interessava un projecte només d'hoquei"
"Penso que és positiu que el Roncato mantingui el grup"
"No he dubtat mai en seguir aquí"
"Tenim equip per lluitar pels titols"
"Quan vaig venir, era un canvi molt important per mi, amb 20 anys, ara estic
molt content del pas que vaig fer en aquell moment"
26 de febr. 2009
Entrevista a Carla Giudici, jugadora d’hoquei del C.P. Voltregà
Tot va començar gràcies el meu germà que ja jugava a hoquei al C.P.Vic, els meus pares també hi eren aficionats i això feia que em passés els caps de setmana al pavelló mirant els partits del meu germà i del 1r equip. Vaig tardar una mica a començar, ja que era l’única nena i va costar convèncer els meus pares perquè m’apuntessin.
2.- Quant fa que hi jugues?
Vaig començar a patinar als 4 anys i un parells d’anys més tard em van apuntar a l’escola del C.P.Vic. Des de llavors segueixo amb el mateix esport, fa uns 17 anys.
3.- Has jugat sempre en equips de noies?
No, no. Quan era petita no hi havia gaires nenes de la meva edat que juguessin a hoquei i al club era l’única nena i per tant, vaig començar jugant amb nens. El primer any d’estar federada, vaig tenir molts problemes, ja que la mateixa federació que m’havia transmès la fitxa, en adonar-se el cap d’un temps que era noia, no volia que jugués. Però aquella mateixa temporada es va fer una reunió amb tots els clubs catalans i es va decidir que hi hagués equips mixtos fins als 12 anys, edat en què vaig deixar el club per anar a jugar a un equip femení.
4.- Quina és la principal diferència entre jugar en un equip únicament femení o jugar en un equip mixt?
Penso que és molt important que les nenes que practiquen aquest esport, com molts d’altres, entrenin conjuntament amb els nens, no només quan comencen, sinó com més anys millor. El ritme d’entrenament dels nens és més fort, ja que la seva condició física ho permet, i això fa que les noies treballem més per intentar arribar el seu nivell. Així, la principal diferència és la condició física, que determina molt la forma de jugar. També és cert que la convivència és diferent, tot té les seves coses bones i dolentes, però la veritat és que sempre he estat bé, tant amb nois com amb noies.
5.- Com veus l’esport femení, en general?
Penso que l’esport femení va creixent, però a un ritme lent, sobretot perquè el suport que ha tingut fins ara ha estat mínim. La Generalitat ha començat a crear campanyes per promocionar-lo, però serà una tasca molt complicada. Des dels mitjans de comunicació se’n fa molt poc ressò, les empreses no s’involucren en el seu desenvolupament, i no em vull pas imaginar què passarà en esports com el futbol, el bàsquet o el tennis, amb la crisi que estem vivint. Si fins ara costava trobar patrocinadors, ara encara serà pitjor…
6.- I l’hoquei?
Si els esports majoritaris ja tenen problemes per tirar endavant, l’hoquei encara en té més. Fins fa molt poc, per jugar a hoquei havíem de pagar-nos-ho tot. En els últims anys les coses han anat canviant, gràcies a l’esforç i la persistència de les jugadores i familiars, però s’ha hagut de renunciar a moltes coses per motius econòmics, entre ells, a la Lliga Nacional ja que el club no s’ho podia permetre i les federacions tampoc hi ajudaven. Aquest any no trobem ni patrocinador…
7.- Què estudies a la UVic?
Estic estudiant Mestre d’Educació Física, i si tot va bé aquest any ja acabo.
8.- Per què vas decidir estudiar aquí?
Perquè vaig estar 4 anys a Barcelona estudiant INEFC, però durant la setmana pujava a Vic per entrenar, i per això, quan vaig acabar la llicenciatura i vaig decidir fer estudis de Mestre,vaig preferir fer-ho a Vic, per comoditat.
9.- Es poden compaginar bé els estudis i els entrenaments?
Sí, penso que sí. Durant l’any fem una lliga catalana, per tant els desplaçaments són curts i a la resta d’Espanya hi anem 2 o 3 cops l’any i normalment són competicions de 3 o 4 dies, així que et saltes pocs dies de classe. A vegades sí que hem marxat més d’una setmana, però personalment no he tingut problemes per compaginar-ho.
10.- Com et prepares durant la setmana de cara als partits?
No hi ha cap preparació especial, però sí que és veritat que segons el partit que hi hagi hi penses més, estàs més nerviosa o en tens més ganes.
11.- Quant temps fa que jugues amb la selecció?
El primer any que hi vaig anar va ser el 2000, fa 8 anys.
12.- Quin és el títol més important que has aconseguit?
Tots els títols tenen un valor, però potser els que més valoro són els que hem aconseguit per primera vegada o aquells que costen més d’aconseguir. Potser els dos campionats del món, el primer campionat d’Espanya i la Copa d’Europa.
13.- Què ha significat per a tu?
Guanyar un títol és una barreja de sensacions, per sobre de tot l’alegria, però al mateix temps no et fas a la idea de què has guanyat. Al cap d’un temps ho valores més. Per mi guanyar un títol és un regal per tot el treball, l’esforç i el sacrifici que t’ha costat arribar-hi, i més en un esport com el nostre, on l’esforç no només és físic, sinó també econòmic. Però crec que el que sempre em quedarà no serà només el record d’aixecar una copa, sinó l’experiència que allò m’haurà aportat, les amistats que hauré fet i que sempre quedaran…
14.- Tens algun ídol? I un equip preferit?
Mmm… No sé si semblarà una mica estrany, però del món de l’hoquei no, però sempre hi ha jugadors i jugadores que t’agraden més i que intentes imitar o observar per millorar, tant quan ets petit com ara. Com a equip… la veritat és que al Voltregà et fan viure l’hoquei d’una manera especial, diferent. És un poble que viu per l’hoquei i això s’encomana, però actualment hi ha molts equips amb un hoquei espectacular i que m’agrada molt anar a veure.
15.- Si no juguessis a hoquei, què t’agradaria fer?
Probablement estaria practicant un altre esport, perquè m’encanta, però no em se veure sense l’hoquei…
16.- Fins on t’agradaria arribar, en el món de l’esport?
La veritat és que no penso massa en el futur, penso que ara el que toca fer és gaudir del que estem vivint i treballar perquè continuï així per molts anys.
17.- Després d’un 2008 exitós, quin va ser el teu propòsit per aquest 2009?
El millor regal és ser feliç…
Entrevista alumne de la UVIC
De Petxi a Conan
EXPERIÈNCIA · Xavier Armengol compleix la seva setzena temporada a l'OK Lliga, on va debutar amb 16 anys CARISMA · Exemple de professionalitat, només s'ha perdut un partit perquè es casava
Pere Bosch
Va ser Mia Ordeig qui el va batejar com a Petxi, el seu nom a les pistes d'hoquei, perquè li costava molt dir-li Xevi. L'escena va passar quan tots dos eren criatures i començaven a patinar a Sant Hipòlit de Voltregà, on, amb 16 anys, Xavier Armengol va debutar en el primer equip del poble. El seu entrenador, Catxo Ordeig, també l'anomenava Petxi per no confondre'l amb Xevi Sala, i el nom va fer fortuna. El dia del seu debut, va marcar un gol contra el Flix. Ara, amb 31, està a punt de complir mitja vida a la màxima categoria, fidel a un estil propi com ben pocs.
"Des de fora pot tenir una imatge distant", reconeix Dani Rodríguez, ex-Voltregà que s'ha retrobat amb Petxi a Blanes, "però és molt carismàtic al vestidor. Dóna el 100% en cada entrenament, això fa que el respectis". Joan Turró, un dels seus primers entrenadors, recorda que Armengol "era el millor en categories de base i no li feia por estirar l'equip, de vegades per excés". Tot i jugar endarrerit, sempre ha presentat grans registres realitzadors -va arribar a marcar 33 gols en una temporada-, gràcies a un xut de cullera molt efectiu i a una forma física impecable.
Rebel, com es defineix ell mateix, va arribar al primer equip en una època de transició, i en les dues primeres temporades va veure com el Voltregà se salvava en l'última jornada. "Em vaig adonar que m'havia de posar les piles per defensar el club que m'havia vist créixer". Amb ell, l'equip osonenc va guanyar una CERS i va arribar a dues finals de Copa. En la del 2001, Armengol no va jugar perquè es casava aquell mateix dia. "No pensàvem que arribaríem tan lluny com l'any anterior", s'excusa. El partit començava a les 12 a Sant Sadurní, mitja hora abans de la boda, i Armengol no es va perdre els primers minuts de la retransmissió televisiva. Després de perdre per 3-2 contra el Blanes, els companys van ofegar les penes al convit.
Millor a prop de casa
El 2004, quan era pràcticament l'únic supervivent de la seva generació, també ell va deixar el Voltregà. El Blanes el fitxava molt més fet com a jugador perquè, com analitza Turró, "quan li expliques les coses, va a mort amb tu. És molt agraït d'entrenar". En la seva cinquena temporada a la Selva, "és molt més líder del que era a Voltregà", compara Rodríguez, "i s'ha asserenat en el joc".
Francesc Sucarrats, el seu entrenador actual, el lloa com a "exemple de professionalitat. No abaixa mai el ritme. En cinc anys, només s'ha perdut dos entrenaments, i perquè estava malalt". En resum, un "10 de 10". José Querido el defineix com "el jugador total" per la seva versatilitat. No és estrany, doncs, que el Liceo s'interessés per ell, igual que el Reus. Cap dels dos va tenir èxit. A Armengol no li sap greu haver quedat un esglaó per sota d'excompanys com Lluís Teixidó o Guillem Trabal, ja que prioritzava jugar a prop de casa, on treballa d'enguixador amb el sogre.
Com a bon osonenc, és un gran aficionat als cotxes, i cuida el seu gairebé tant com la cabellera que els companys amenacen de tallar-li en alguna juguesca. "Si em toquen els cabells, que arrenquin a córrer", avisa Armengol, a qui Sucarrats defineix com el Conan de l'hoquei.
25 de febr. 2009
Un amic de visita
HISTÒRIC · David Cáceres torna a Les Comes per primer cop després de jugar 13 temporades a les files de l'Igualada, tot un rècord al club de l'Anoia RECORD · "El que queda no són els títols, sinó els amics"
Pere Bosch
Dimecres va dinar amb Marc Navarro. I dijous es va reunir amb els Carda, López, Folguera i Gabaldón en un dels sopars que els exjugadors del mític dream team de l'Igualada organitzen regularment. Els llaços establerts
durant 13 temporades no es trenquen així com així. El 28 d'abril David Cáceres va jugar un dels partits més tristos de la seva vida. La derrota per 4-5 a la pròrroga contra el Barça eliminava l'Igualada dels play-off per al títol de l'OK Lliga. Assegut a la banqueta, el capità va veure com estancava el seu cicle arlequinat. "Vaig passar-ho malament, perquè no vaig poder acomiadar-me com volia", reconeix. Només Albert Folguera ha jugat tants anys a Les Comes. Avui (19.30 h), Cáceres hi torna per primera vegada.
"Pensava que acabaria la meva carrera allà, però no va poder ser", lamenta. I això que el número 88 tenia l'opció de continuar. Va renunciar-hi perquè no entrava del tot en els plans del tècnic Joan Carles, i els horaris d'entrenament eren poc compatibles amb la seva feina en un negoci d'interiorisme a Barcelona. "Estic content perquè vaig marxar bé, i espero una bona rebuda". Santi Carda, excompany seu i ara director tècnic del Noia, no va dubtar a reclutar-lo. "El David s'estima molt aquest esport. Té una gran tècnica, però jo valoro molt la persona", raona Carda. "Darrere d'un títol hi ha moltes coses, i jo vull que tinguem un vestidor unit".
El canvi d'aires s'ha fet notar sobretot en l'exigència defensiva més alta que Ferran López planteja al davanter barceloní. "Ha fet un gran esforç d'assimilació", valora l'entrenador de l'equip de Sant Sadurní, que és un any més jove que Cáceres. "A més, és molt intel·ligent tàcticament, té molts recursos tècnics i ens ajuda a crear joc i estructurar l'equip".
Dos anys i prou
De moment, el jugador més veterà de la plantilla penedesenca ha estat titular en 12 dels 13 partits oficials disputats fins ara, i ha marcat tres gols. "Jugo més del que em pensava -admet el davanter- i aquesta confiança m'ajuda molt a adaptar-me".
López espera que el retorn a Les Comes faci sortir Cáceres "triplement motivat" aquest vespre. De moment, el jugador es limita a reconèixer que patirà nervis en el moment de saltar a la pista. Fa anys que no se sent així. Als 34 ja n'ha viscut de tots colors des que va començar a jugar al Col·legi Santa Isabel de Sarrià. Després va passar pel juvenil i el júnior del Barça, abans de fitxar pel Vic i estar-s'hi una temporada, i aterrar després a Igualada. Pel camí ha guanyat una Lliga i tres Copes d'Europa amb la samarreta arlequinada, i ha viscut emocions com el Mundial B guanyat amb Catalunya el 2004 a Macau, en la final del qual va marcar dos gols.
Cáceres ha firmat per dues temporades amb el Noia i té coll avall que després es retirarà. Hauran estat 16 temporades a la màxima categoria de l'hoquei patins estatal. Per al futur, pensa en la banqueta. López creu que "a la llarga, el David pot ser un bon entrenador. És molt atent a les explicacions, molt receptiu". Cáceres va fer el curs a distància l'estiu passat i podria obtenir el carnet a principis del 2009.
DOTZE LLIGUES DESPRÉS
Era una afirmació del Dorsal d'aquest mateix dissabte: el lideratge del Roncato Patí Vic a l'OK Lliga és històric. Ser líders a sis jornades per acabar la fase regular és una autèntica proesa.
Dissabte també vam escriure: El lideratge del Roncato Patí Vic en aquesta jornada 24 de l'OK Lliga és una fita històrica. Des de la temporada 1999-2000 (anteriorment no ho hem consultat) el Barça sempre ocupava la primera posició de la classificació en aquesta jornada 24.
Aquesta realitat ha ocupat columnes en diaris esportius d'abast estatal, com l'As de Madrid o l'Sport de Barcelona.
Aquest dilluns, a més, el nostre company de Mundo Deportivo, Carles Gallén, ens ha telefonat i ens ha donat encara més informació: La darrera temporada que un equip es va situar líder a sis jornades pel final (que no fos el Barça), va ser l'HC Igualada la temporada 1996-97. L'equip de l'Anoia també va acabar guanyant la lliga en aquella temporada. L'afirmació és molt contundent: Des de fa més de dotze anys, l'equip líder en la jornada 24 (com ara el Roncato Patí Vic) sempre acaba amb el títol de lliga.
La trucada al mòbil de l'amic Carles Gallén de Mundo Deportivo ens ha fet una il.lusió especial, probablement és dels periodistes amb més experiència en aquest món i que més ha fet per aquest esport,(aquesta trucada només és una anècdota, però també dóna a entendre de la importància de la situació). Feia anys que no parlavem amb ell. En Carles és fill del llegendari Pere Gallén, exentrenador de la selecció estatal i del CP Voltregà entre altres. En Carles ens ha avançat que aquesta fita històrica del Roncato Patí Vic també ocuparà un lloc destacat dins el Mundo Deportivo aquesta mateixa setmana.
Un equip amb àngel
ANIVERSARI · El CE Vendrell celebra les noces d'or de la secció d'hoquei acollint la Copa del Príncep i aspirant-hi ASCENDENT · Els hereus de Prats i Trullols es fixen l'objectiu de l'OK Lliga per al 2011
Pere Bosch
Justet, sí, però han arribat. No podien faltar a la cita.otser ha estat l'àngel Tobies -símbol de la ciutat present a l'escut del club- qui els ha donat un cop de mà. 50 anys després, el Vendrell vol reaparèixer en el mapa de l'hoquei català. Acaba de pujar a Primera Divisió, després de 13 anys absent de les categories estatals. Demà i diumenge acollirà la tercera Copa del Príncep. Podria ser el primer títol oficial, just quan celebra el mig segle de vida.
La febrada hoqueística que es va escampar per Catalunya arran del Mundial de Barcelona 51 també va arribar al Baix Penedès. Els primers partits es van jugar al Centre Catequístic. L'equip vestia de groc i blanc, els colors del Vaticà, i els jugadors s'embenaven els canells amb pàgines arrencades de la revista Coyote. Entre els pioners hi ha Benet Jané, actual alcalde de la ciutat.
D'aquell grup en destacava Cisco Prats, més tard campió de Lliga entrenant el Noia i subcampió d'Europa amb el Vilanova. El 1958 va afiliar l'equip com a secció del Club d'Esports Vendrell, fundat el 1913 i que avui en dia encara compta amb set seccions i prop de 700 socis. El 13 de setembre es va inaugurar la primera pista, al bell mig del Velòdrom, ja amb els colors vermell i negre.
Ben aviat, el 1962, l'equip dels Prats, Socias i Trayner va arribar a la màxima categoria, la Primera Divisió. El 1964, amb el quart lloc final, es va aconseguir la millor classificació de la història. El 1969, el CE Vendrell va formar part de la primera temporada de la Divisó d'Honor, on va estar fins al 1975. En aquells anys, havien vestit els seus colors jugadors de renom com Emili Bladrís, Joan Edo i fins i tot un joveníssim Carles Trullols. La popularitat de l'equip va fer decidir el club a construir un pavelló cobert. Es va inaugurar el 1973, i ha superat dues inundacions i la ventada del cap de setmana passat, però només ha vist quatre de les vuit temporades de l'equip a la màxima categoria.
Buscant la novena
Després del descens a la A-2 el 1995, el club va baixar a Primera Catalana pels impediments monetaris. Des de llavors, el Vendrell havia desaparegut de les categories estatals, lluny del seu estatus històric. Això sí, ha seguit formant jugadors de nivell: Julivert i Baldrís (Vilanova), Cañellas (Alcoi), Jordi Ferrer (Tenerife) i Lluís Ferrer (Barça) són els cinc representants de l'hoquei vendrellenc a l'OK Lliga. A l'equip de casa, per contra, no hi ha cap jugador sortit de l'hoquei base.
"Menys figures, però més equip". Així explica Víctor Romagosa, president de la secció d'hoquei, els principis que van guiar la reconstrucció de la temporada passada, quan es va confiar la banqueta a Xavi Mestre. El tècnic, de només 32 anys, ha aportat una filosofia de joc molt marcada pel portuguès José Querido, de qui va ser segon entrenador en el Vilanova campió de la CERS. La defensa és de les millors de la categoria.
Aquesta temporada s'ha passat del duel comarcal contra el Calafell al derbi del Penedès davant el Vilafranca, i l'objectiu és reeditar els partits contra el Vilanova, rival històric del Vendrell. "L'any que ve hem d'estar en la part alta de la classificació, i el següent pensar en l'ascens", explica Mestre. "És l'objectiu que tenim allà dalt".
24 de febr. 2009
La segona penitència
Pere Bosch
Al mal temps, bona cara. "En el fons, no estic tan malament. La salut és el primer". Així s'anima Luis Gil mentre continua immers en una lluita de despatxos que li ha ocasionat "un segon càstig. El primer me'l mereixo, però aquest no". Tres mesos després que el sancionessin per dos anys per agredir l'àrbitre Carles Bifet en el Vic-Noia, el porter no troba sortides per poder jugar, ni tan sols a l'estranger. Mentre espera una solució, Gil, de 23 anys, viu a Sant Sadurní amb la seva parella, i dedica els dies a "anar al gimnàs, estar amb la família i mirar molts partits d'hoquei".
"Abans de res, que quedi clar: estic penedit del que vaig fer". Luis Gil no vol donar lloc a segones interpretacions, "però em segueixo sentint jugador". És per això que busca opcions a l'estranger. S'hi van interessar el Lodi italià i el Candelária portuguès -Gil no podia jugar competicions europees perquè ja ho havia fet amb el Noia-. L'equip de les Açores, sotscampió de la CERS fa 2 anys, va aconseguir la cessió, però Gil només va estar-hi un mes. "A partir de la tercera setmana em vaig preocupar". El Candelária, tot i les garanties prèvies del Comitè Internacional d'Hoquei (CIRH), no obtenia el trànsfer, i Gil va tornar a casa.
"No demanem que aixequin la sanció", aclareix el director esportiu del Noia, Santi Carda, "només que el deixin jugar a Portugal". I en dóna diversos antecedents. L'últim, el de l'argentí de l'Alcoi Marcelo López, fitxat l'abril passat quan estava sancionat a Itàlia per insultar un àrbitre. El CIRH va donant allargs: primer va demanar un termini de dos dies, després va demanar l'aprovació de la Federació Espanyola (FEP) i, quan la va obtenir, va ajornar la resolució fins a la pròxima assemblea. La trobada es farà al mes de juliol, amb la temporada acabada. Xavier Moyano, gerent de la FEP, ho considera "una barbaritat".
Silenci administratiu
Moyano assegura que "estem amb el Luis, volem que jugui". Seguint el seu consell, el Noia va demanar per carta al president del CIRH, l'alemany Harro Strucksberg, que s'accelerés la decisió. El comitè central es va reunir la setmana passada a Roma, però ni tan sols se sap si el tema va entrar en l'ordre del dia. Ningú contesta els telèfons de les oficines al petit poble alemany de Heroldstatt. "Deuen estar de vacances", es murmura a l'hoquei estatal. Ningú no oblida que Strucksberg va tenir com a rival a les eleccions de l'octubre el català Josep Giralt, i que la FEP és crítica amb la seva gestió.
Un altre element juga contra el porter: la gravació de televisió de l'agressió. "S'ha fet massa rebombori", lamenta el tècnic del Noia, Ferran López, "i l'actitud de l'àrbitre no va ajudar a suavitzar la situació". Bifet va denunciar Gil, condemnat en un judici ràpid a pagar 360 euros. El Noia sospita que la polèmica fa que ara ningú assumeixi la responsabilitat de donar l'OK al jugador.
Malgrat tot, "l'esperança de Portugal", com la defineix Gil, "encara hi és". Carda ho veu "complicat" per a aquest any. El següent, Gil podrà jugar tornejos europeus, i veu més opcions de recalar en un club gran. La preferència és Portugal. Mentrestant, s'entrena amb el Noia. El club li fa costat perquè, com diu Carda, "comptem amb ell per al futur".
Debut sobre rodes
Ivan Tibau col·loca el modest Lloret a dos punts del 'play-off' de l'OK Lliga en la seva primera temporada com a entrenador
Pere Bosch
L'escena té lloc un dissabte de setembre, a poques hores d'un nou partit de l'OK Lliga. Ivan Tibau, en comptes de descansar a casa, agafa la bicicleta i roda dues hores per Lloret de Mar. I així setmana rere setmana. "Preferia arribar cansat a la pista", diu. Coses del canvi de feina: continuava al Lloret, però ara com a entrenador. "A Sitges, al primer partit, estava molt nerviós -explica-. Per fora no ho expressava, però per dins era bestial". Després d'una vida jugant, se li feia estrany. Tant, que no se li pot dir, com mana el tòpic, que ha penjat els patins. Tibau continua calçant-se'ls de tant en tant durant els entrenaments. La diferència és que ara, a la mà, hi du un xiulet i no l'estic. El canvi va ser sobtat, poc meditat, però ja dóna fruits. El Lloret és la revelació de la segona volta.
El 19 d'abril passat, encara sense saber-ho, va jugar l'últim partit, a semifinals de la CERS contra el Valdagno (2-6). Després d'una temporada marcada per les lesions, en especial a l'esquena, decidia retirar-se. Quan ho va comunicar a Joan Lluís Perarnau, el president del Lloret va replicar ràpidament: "No volíem perdre un símbol com l'Ivan, i li vam oferir la banqueta". "Em va sorprendre, però en pocs dies vaig acceptar", recorda Tibau. "M'apassiona l'hoquei i em preocupava deixar el dia a dia". Per aquesta raó va començar amb aquesta "aventura".
Als 36 anys, i després d'una carrera il·lustre en equips com el Tordera, l'Igualada, el Blanes i el Lloret i amb les seleccions catalana i estatal, Tibau va creure en si mateix fins al punt de renunciar a un segon entrenador. Només l'acompanya Joan Galí, el seu preparador físic de confiança. En poques setmanes va redactar el seu llibre d'estil. "Aprens de tothom -explica-, però em van marcar molt els anys d'Igualada amb l'Albert Tarrida i el Joan Pont". Quim Casalí, fitxat al Voltregà d'Albert Folguera, reconeix en el seu nou tècnic "entrenaments i sistemes de l'escola Igualada". Tarrida se sent afalagat: "Vam tenir bona sintonia. L'Ivan era intel·ligent sobre la pista".
Línia clara
El nou tècnic es trobava un munt de feina que havia de compaginar amb la regidoria d'Urbanisme de l'Ajuntament de Lloret. A l'agost va començar a treballar amb una plantilla un pèl curta i amb les úniques incorporacions de Casalí i Xavier Lladó. Tot plegat es va fer notar en els primers mesos de treball: 2 victòries en 14 jornades, 10 punts i a 5 de la salvació. Tibau, acostumat a portar el pes del vestidor, va alçar la veu "per fer veure als jugadors que eren més bons del que deien els resultats". Tot i les lesions del seu germà Marc i de Josep Martos, els resultats van arribar. "La victòria contra el Lleida, abans de Nadal, va ser molt important i em va fer veure que la feina anava bé", recorda.
I de quina manera. El Lloret ha passat en nou jornades del descens a estar a només 2 punts del play-off, d'on ha estat absent les quatre últimes temporades. Ha sumat 19 de 30 punts possibles, amb derrotes per la mínima contra Barça, Liceo i, dissabte passat, el nou líder Vic, i ha guanyat els cinc últims partits a casa. A més, té un peu a les semifinals de la CERS. I Tibau, campió d'una Lliga, una Copa del Rei, tres Copes d'Europa, un Mundial A, un Mundial B i dos Europeus, li té ganes a aquesta competició europea: "És l'única que em falta".
20 de febr. 2009
L'últim campió a l'antiga
Pere Bosch
Lorente va aprendre a patinar a l'actual Turó Park, a la pista del Patín Club, en les estones lliures dels estudis a l'Escola Industrial. Jordi Trias, un dels líders de l'Espanyol que va fer època als 50 i als 60, el recorda al juvenil blanc-i-blau. "Era una rateta, se l'havia de defensar amb intel·ligència". Era habilidós i golejador, però aviat va haver de marxar al Sant Sadurní, Arrahona, Terrassa i Calafell. Carles Trullols, llavors porter del Vendrell, el recorda com un "davanter habilidós". Poc després, ja com a entrenador-jugador, Lorente va anar a l'Arenys de Munt i el Mataró.
El 1969 va penjar els patins, i un any més tard ja es feia càrrec de la banqueta del Barça. El palmarès de l'hoquei blaugrana es reduïa a tres Copes del Generalísimo. Amb ell, tot va canviar. Lorente, però, seguia fidel a una manera d'entendre l'hoquei, la que havia fet brillar equips com el Reus, el Girona o el Voltregà. Tot naixia en la manera d'entrenar: dimarts i dijous, de 8 a 10 del vespre -tots els jugadors treballaven-, partidet de dues hores. "Els jugadors d'handbol es morien d'enveja", recorda Trullols, fitxat el 1978. Josep Enric Torner, arribat dos anys més tard, admet que "gairebé no fèiem entrenament físic". Siscu Prats, llavors al Vilanova, ho raona: "Els jugadors d'alt nivell quan passen a entrenar només triomfen si veuen el joc de la mateixa manera que ells jugaven. El Josep ho va saber fer".
Poc intervencionista
A l'entrenador de Sant Boi se li atribueix la invenció de la defensa individual i d'un sistema en què els 4 jugadors atacaven. Augusto Newton, que entrenava l'Espanyol, el defineix com un "rival temible" per la capacitat d'adaptació. "Canviava de sistema i et feia tornar boig". Però Torner revela un secret: "Sovint aquests canvis tàctics els decidíem els mateixos jugadors, i al Josep ja li semblava bé. Era un pèl anàrquic".
Amb el traspàs dels germans Torner al Noia va acabar la dinastia blaugrana. El 1989, el mateix any que Lorente deixava el Palau, emergia l'Igualada de Carlos Figueroa amb unes idees revolucionàries, importades en part d'esports com el bàsquet. El gallec va fer taula rasa i va canviar la manera de jugar i entrenar. Trullols ho lamenta. "El nostre hoquei era més lent, i això feia brillar els més habilidosos. Avui tot va massa ràpid per fer-ho bé". Catxo Ordeig, rival de Lorente al Voltregà, lamenta que "els tècnics d'ara volen ser massa protagonistes i no deixen que el jugador tregui la seva essència". Prats, entrenador del Noia el 1989, critica que "ara només hi ha força i tàctica. Sempre veus les mateixes jugades. La tècnica està en decadència". Per això creu "impossible" l'emergència d'un hereu de Lorente. Torner va més enllà: "Si el Josep entrenés avui en dia, ho faria de manera molt diferent, perquè ell també veia l'evolució del joc".
Lluita paral·lela de planters
Zones d'hoquei
Tots tres estaran ben presents demà i diumenge al Palau Blaugrana, encara que dels tres clubs catalans només el Roncato CP Vic hi estigui relacionat geogràficament. I és que el cas resulta curiós: el club representant de l'escola osonenca és el Barça, amb Miquel Masoliver, Mia Ordeig, Sergi Panadero (tots tres nascuts a Vic) i Lluís Teixidó (les Masies de Voltregà); el de l'escola de Sant Sadurní és el Reus, amb Xavier Caldú, Marc Gual, Pedro Gil (tots tres nascuts a Sant Sadurní) i Jordi Molet (nascut a Molins de Rei, es va acabar de formar al Noia), i el de l'escola selvatana és el Vic, amb Jordi Carbó (Lloret), Romà Bancells (Maçanet), Jordi Adroher (nascut a Reus, però format a Maçanet) i Marc Torra (Tordera).
"La clau és que és en aquestes zones on més es treballa la base, on hi ha més hoquei i on més clubs trobes que sobresurten als campionats de Catalunya", explica Jordi Camps, que a banda de ser el seleccionador nacional ha dirigit el Tordera, el Voltregà i el Reus. "A Barcelona, per exemple -destaca Camps-, no es treballa prou la base i per tant costa més que surti gent. A l'haver d'anar a comprar fora, sempre n'hi ha un que perd jugadors, i només si tens una base forta vas subsistint. Quan duia el Voltregà ja ho sabia que cada any me'n venien a buscar un o dos".
El Barça i el Reus serien els grans compradors històrics, i els últims anys se'ls ha hagut d'afegir el Vic. Sobretot arran de la renovació de Josep Catxo Ordeig a la selecció espanyola, amb l'entrada de joves promeses d'Osona, d'on és ell, com ara Masoliver, Panadero i Teixidó. El salt a l'elit els va obrir les portes del Barça, i el Vic ha hagut de buscar, en aquest cas a la Selva.
Amb tot, Camps considera l'agrupació en tres clubs "una casualitat". "El Barça sol tenir controlats els millors i quan esclaten els agafa, siguin d'on siguin, mentre que el Reus sol fitxar gent més feta", afegeix. Sigui o no un fet conjuntural, la qüestió és que al Palau hi haurà una lluita soterrada entre els millors planters catalans.