Secundari de luxe

ADÉU · Juan Ramón de Moya es retira després de 20 temporades a l'OK Lliga MARCAT · L'excés de pressió en els primers anys defensant la porteria del Barça, sense títols, el va fer passar a un segon pla

Pere Bosch

El seu debut va ser gloriós: Barça 9-Vic, 0, el 20 d'octubre del 1990. Però pocs dies després, el 4 de novembre, va ser protagonista del famós partit del cuponàs o del mambo, quan l'ONCE Igualada va humiliar els blaugranes a Les Comes (11-1). Amb 19 anys, Juan Ramón de Moya ocupava el lloc de Josep Llorca a la porteria del Barça, en plena travessia del desert. L'equip de Jordi Vilapuig venia de perdre la final de la CERS amb el Seregno, i es va renovar amb joves del planter. "Em vaig trobar al mig d'una voràgine de canvis, i ho vaig assumir com vaig poder". A De Moya l'acompanyaven Nani Cáceres i Lluís Segarra. "Destacava per les ganes i el compromís", recorda Llorca, "i, a més, tenia habilitat. Va iniciar una nova època". Aquella temporada, les porteries s'havien fet més grans, i es van començar a veure aturades en estàtic, fent pantalla i amb un genoll a terra. De Moya ho va dominar de seguida. "El temps ha demostrat que era més efectiu", diu ara, amb 38 anys, recordant els seus inicis a la porteria més complicada de l'hoquei català.

"Imagina la pressió que devia tenir", diu Carles Folguera, llavors a l'Igualada. "Tots dos vam debutar amb 18 anys, però jo vaig tenir la sort de fer-ho en el club adequat, on em mimaven. Amb ell, de seguida van passar de pensar que tenien porter per a 15 anys a dir que s'havien equivocat". De Moya va defensar cinc temporades la porteria blaugrana i va guanyar la Copa del 1994, que trencava 7 anys de sequera. Amb la seva generació, però, va acabar una manera de fer, basada en el planter. El talonari blaugrana es va fer l'amo d'un campionat dominat per Liceo i Igualada. Un any més tard, precisament Folguera, de la mà de Carlos Figueroa, el substituïa.

De Moya va passar a la segona línia, tot i que mantenint un nivell excel·lent. Va arribar a dues semifinals de la CERS amb el Flix, va ser quart de la Lliga amb l'Alcobendas -en el qual va fitxar per desig del seu excompany Quim Paüls- i va aconseguir un subcampionat de Lliga i una presència a la final four amb el Noia. El 2005, a més, es va proclamar campió del món amb la selecció espanyola. "Hi hauria estat un fix si no hagués coincidit amb una generació excepcional", assegura Folguera citant els Edo, Llaverola, Canalda, Trabal i Agramunt.

D'aquell 11-1 de Les Comes ens traslladem al 28 de febrer passat. En el partit contra el Vic, De Moya encaixa un gol "tonto", diu, de Jordi Adroher. Era l'1-2, i el Noia va acabar perdent. El porter barceloní, tornat al desembre "al club on m'he sentit més a gust" i on havia estat ja sis temporades, va sentir-se estrany. "Potser sóc molt exigent, però vaig veure que el meu nivell començava a baixar". Físicament mantenia el to, però, de nou, "el factor psicològic va ser bàsic". A finals de temporada ho deixarà. El d'avui contra el Reus pot ser el seu últim partit en cas de derrota. "Tinc enyorança", admet De Moya, el segon jugador més veterà de l'OK Lliga darrere del Negro Páez, de 39 anys. "És lloable que hagi mantingut aquest to com a porter", l'elogia Llorca. "El més difícil és mantenir-se per una qüestió afectiva. Acabes perdent la il·lusió de llevar-te cada dia". Folguera hi coincideix: "Pares quan no disfrutes tant posant-te els patins i prenent decisions". Per això s'atura el secundari de luxe de les porteries catalanes.

Noticia del diari "AVUI"