Secundari de luxe

ADÉU · Juan Ramón de Moya es retira després de 20 temporades a l'OK Lliga MARCAT · L'excés de pressió en els primers anys defensant la porteria del Barça, sense títols, el va fer passar a un segon pla

Pere Bosch

El seu debut va ser gloriós: Barça 9-Vic, 0, el 20 d'octubre del 1990. Però pocs dies després, el 4 de novembre, va ser protagonista del famós partit del cuponàs o del mambo, quan l'ONCE Igualada va humiliar els blaugranes a Les Comes (11-1). Amb 19 anys, Juan Ramón de Moya ocupava el lloc de Josep Llorca a la porteria del Barça, en plena travessia del desert. L'equip de Jordi Vilapuig venia de perdre la final de la CERS amb el Seregno, i es va renovar amb joves del planter. "Em vaig trobar al mig d'una voràgine de canvis, i ho vaig assumir com vaig poder". A De Moya l'acompanyaven Nani Cáceres i Lluís Segarra. "Destacava per les ganes i el compromís", recorda Llorca, "i, a més, tenia habilitat. Va iniciar una nova època". Aquella temporada, les porteries s'havien fet més grans, i es van començar a veure aturades en estàtic, fent pantalla i amb un genoll a terra. De Moya ho va dominar de seguida. "El temps ha demostrat que era més efectiu", diu ara, amb 38 anys, recordant els seus inicis a la porteria més complicada de l'hoquei català.

"Imagina la pressió que devia tenir", diu Carles Folguera, llavors a l'Igualada. "Tots dos vam debutar amb 18 anys, però jo vaig tenir la sort de fer-ho en el club adequat, on em mimaven. Amb ell, de seguida van passar de pensar que tenien porter per a 15 anys a dir que s'havien equivocat". De Moya va defensar cinc temporades la porteria blaugrana i va guanyar la Copa del 1994, que trencava 7 anys de sequera. Amb la seva generació, però, va acabar una manera de fer, basada en el planter. El talonari blaugrana es va fer l'amo d'un campionat dominat per Liceo i Igualada. Un any més tard, precisament Folguera, de la mà de Carlos Figueroa, el substituïa.

De Moya va passar a la segona línia, tot i que mantenint un nivell excel·lent. Va arribar a dues semifinals de la CERS amb el Flix, va ser quart de la Lliga amb l'Alcobendas -en el qual va fitxar per desig del seu excompany Quim Paüls- i va aconseguir un subcampionat de Lliga i una presència a la final four amb el Noia. El 2005, a més, es va proclamar campió del món amb la selecció espanyola. "Hi hauria estat un fix si no hagués coincidit amb una generació excepcional", assegura Folguera citant els Edo, Llaverola, Canalda, Trabal i Agramunt.

D'aquell 11-1 de Les Comes ens traslladem al 28 de febrer passat. En el partit contra el Vic, De Moya encaixa un gol "tonto", diu, de Jordi Adroher. Era l'1-2, i el Noia va acabar perdent. El porter barceloní, tornat al desembre "al club on m'he sentit més a gust" i on havia estat ja sis temporades, va sentir-se estrany. "Potser sóc molt exigent, però vaig veure que el meu nivell començava a baixar". Físicament mantenia el to, però, de nou, "el factor psicològic va ser bàsic". A finals de temporada ho deixarà. El d'avui contra el Reus pot ser el seu últim partit en cas de derrota. "Tinc enyorança", admet De Moya, el segon jugador més veterà de l'OK Lliga darrere del Negro Páez, de 39 anys. "És lloable que hagi mantingut aquest to com a porter", l'elogia Llorca. "El més difícil és mantenir-se per una qüestió afectiva. Acabes perdent la il·lusió de llevar-te cada dia". Folguera hi coincideix: "Pares quan no disfrutes tant posant-te els patins i prenent decisions". Per això s'atura el secundari de luxe de les porteries catalanes.

Noticia del diari "AVUI"

Èxtasi roig-i-negre pels carrers de Reus

LA SETENA · El Reus Deportiu d'hoquei celebra amb la seva afició la setena Copa d'Europa, la primera en 37 anys ARA LA LLIGA · La plantilla promet la consecució del títol de Lliga, un 'play-off' que comença aquest divendres contra el Barça

Oriol Margalef

Joan Sabater, l'actual president del Reus Deportiu, va ser l'últim capità roig-i-negre que va aixecar una Copa d'Europa. Des d'aquell remot 1972, l'entregada afició reusenca no ha deixat de somiar en la gesta que havia de tornar a situar l'hoquei de Reus al capdamunt d'Europa. I aquella èpica, aquell desig frustrat de tantes generacions, unit a la perseverança d'una grada que no s'ha rendit mai, finalment va tenir la seva recompensa diumenge a Itàlia. La setena copa d'Europa va viatjar en autocar des de Bassano, i ahir va ser rebuda en èxtasi col·lectiu per centenars de reusencs.

A Reus l'hoquei és patrimoni. Ho saben bé les aficions rivals. La ciutat viu amb passió aquest esport, i ahir l'orgull roig-i-negre va tornar a desbordar-se al voltant de l'equip; ja no a la grada, sinó als carrers. Sense temps per descansar després d'un viatge demolidor, que va durar disset hores, els herois de Bassano van recarregar adrenalina tan bon punt van arribar a Reus. La rebuda va ser el punt culminant d'una festa que va començar diumenge, i que arriba en plena celebració del centenari del club (1909-2009).

Després d'oferir la copa a la Misericòrdia, patrona de la ciutat, la plantilla va ser rebuda per més d'un miler d'aficionats roig-i-negres al Mercadal. Des del balcó de l'Ajuntament, que presideix la plaça, els jugadors, eufòrics, van prometre la consecució de més títols. Tots, des del Negro Páez fins al capi Jordi Garcia, passant per l'entrenador talismà, Carlos Figueroa, van prometre tornar aviat per oferir el títol de Lliga a l'afició. De fet, divendres comença el play-off davant del Barça. L'etern rival -per qui, com no podia ser d'altra manera, ahir va tenir record l'afició reusenca- va deixar l'any passat el Reus a la cuneta, i els roig-i-negres esperen capgirar aquest any la situació. Si se'n surten, no serà la primera vegada que derroten els blaugranes aquesta temporada. A l'inici de curs ja van alçar el títol del Mundial de Clubs, precisament, després de guanyar el Barça. "Ha estat un any molt dur, però la Copa d'Europa revaloritza moltíssim el club", va explicar Figueroa, que veu possibilitats d'alçar el títol si l'equip, molt experimentat, segueix treballant com fins ara.

L'èxit és dolç, però tothom el disfruta més si és durador. La directiva que encapçala Joan Sabater ha fet números de cara a la temporada vinent. L'equip, que té un pressupost de 600.000 euros i milers de socis, té com a patrocinador principal Alnimar Reus, una empresa immobiliària que pateix en carn pròpia la crisi econòmica. La conclusió és que caldrà assegurar fórmules de finançament alternatives per mantenir el nivell de competitivitat de la plantilla, mitjans nous per seguir guanyant títols.

De fet, ja fa setmanes que circulen rumors de baixes de jugadors per a la pròxima temporada. Com Matías Platero, a qui l'afició reclamava ahir que es quedés.

"Les circumstàncies no ens són favorables en aquest moment. Però jo espero que ara tothom ens doni suport. No podem deixar perdre aquest equip", va dir el president Joan Sabater. Al club s'espera que el triomf europeu serveixi d'aparador per atreure nous espònsors. Des d'alguns sectors s'esperen també més ajudes de l'Ajuntament, una institució a qui es demana més implicació en l'hoquei.

Noticia del diari "AVUI"