Simplement, el millor

MITE · Alberto Borregán, mitja vida en el primer equip del Barça, és ja una referència en la història de l'hoquei GENI · Ni el més fort ni el més ràpid, però desequilibrant, el vallesà ja suma 50 títols

Pere Bosch


El que hauria pogut canviar un milió de pessetes. Era el 1994. Carlos Figueroa, entrenador de l'Igualada, seguia un partit entre el júnior arlequinat i el Barça. El tècnic sevillà es recorda "impressionat" per un noi de 16 anys. "Tot i la seva edat, ja havia arribat a la maduresa com a jugador". La directiva arlequinada va tenir sobre la taula una proposta de fitxatge per 6.000 euros.

El jugador era Alberto Borregán. Nascut a Cerdanyola fa 32 anys, era el petit de quatre germans, tots jugadors d'hoquei. Amb 3 anys ja xutava a porteria, i poc després ja prenia el pèl als més grans. Del Cerdanyola va passar al Ciutat Badia, l'Horta i el Barça. Quim Paüls, el seu entrenador al júnior, ja el veia com un projecte d'estrella. "Era molt complet, un talent excepcional". El 21 de març de 1994 va debutar amb el primer equip en un partit intranscendent contra el Maçanet, i va contribuir amb un gol a la golejada (10-1). Immediatament va renovar i l'Igualada perdia l'opció de fitxar-lo. Borregán tenia 16 anys. Ara, en fa 16 que lidera el millor equip del món, amb el qual ha guanyat 50 títols. També suma tres Europeus i un Mundial. És una llegenda viva de l'hoquei.

Reservat en el tracte personal, però descarat a la pista, al jove Beto no l'intimidaven les estrelles blaugranes. El primer dia que va entrar al vestidor, Ferran Pujalte el va elogiar: "Amb els júniors deus anar sobrat". La resposta de Borregán no té preu: "Amb els júniors i amb vosaltres". Carles Folguera, el porter, el recorda com "un poca-vergonya jugant a hoquei. Al final d'un entrenament et preguntava si volies una faixa perquè t'havia trencat la cintura. Et venien ganes de trencar-li l'estic al cap, però en el fons et feia riure". Cairo, Gabaldón i el Negro Páez el van adoptar com a protegit. El jove Borregán absorbia els seus coneixements.

Amb 18 anys, ja va donar problemes a Figueroa. En el quart partit de la final del 1996, a Riazor i amb Liceo a un partit del títol, l'entrenador va fer titular Borregán en detriment de Cairo. Jordi Villacorta, responsable de la secció, va etzibar-li en conèixer el quintet: "Quins ous que tens!". "Però el Beto aportava tant o més que els altres", s'explica Figueroa. El Barça va guanyar aquella Lliga, la primera de les 13 del vallesà. "Era pràctic, no li tremolava el pols. Aprofitava les seves qualitats al màxim". Folguera coincideix: "No és el més ràpid, ni el més fort, ni el millor defensor, però té el que tenen els cracs: pot desequilibrar un partit tot sol. L'equip el necessitava". El 1998 va compartir el títol de màxim realitzador amb Cairo: 48 gols.

Gols decisius

Assentat ja com a referent de l'equip, el davanter va acumular proeses fins al més difícil encara: el hat trick que va donar al Barça la Copa Europa del 2000 a la pista del Porto (2-3) en una final que va acabar en una batalla campal. Anys després van arribar els problemes d'esquena, que li van prendre minuts de joc, però mai protagonisme en els moments decisius: 8 gols en vuit finals de Lliga Europea.

Folguera compara el seu excompany amb Ferran Adrià. "És l'últim gran geni de l'hoquei, un jugador que ha marcat estil". Per Figueroa, "no hi ha hagut cap altre jugador del seu nivell". El seu u contra u, la capacitat de protegir la bola, el xut de pala o arrossegant l'estic amb una mà han estat imitats per desenes de jugadors. Sergi Panadero n'admira el control de primer toc. "Li dóna moltes possibilitats de joc. La gent no ho veu, però és molt difícil de fer, molt". Paüls, l'anterior perla del planter blaugrana, en reivindica la figura: "No se li fa justícia. El Beto és un dels grans de l'esport català".

Reportatge diari Avui